Miquel Martí i Pol - Poemes

No vull conservar res...

No vull conservar res que cridi la memòria
del vent arravatat i dels noms del silenci.
Vinc d’un llarg temps de pluges damunt la mar quieta
dels anys i res no em tempta per girar els ulls enrera.

Tu que em coneixes, saps que sóc aquell que estima
la vida per damunt de qualsevol riquesa
l’èxtasi i el turment, el foc i la pregunta.
Cridat a viure, visc, i poso l amà plana
damunt d’aquest ponent que el ponent magnifica.

Solemnement batega la sang en cada cosa.
Tot és camí des d’ara. Faig el jurament de viure.

_________________________________________

He escollit aquest poema, a part de que m’agrada estèticament,

per qué és un poema que ens mostra com a en Miquel Martí i Pol

ja no l’hi importan els bens materals, ara vol conservar allò que s’estima

de debó, allò que està per sobre de quasevol riquesa, com diu en el poema.

Vol superar aquests materials comuns ja que ha viscuts anys amb una malaltia.

que en el fons, per molts objectes que tinguis, aquests no t’ajuden

a superar-ho, en canvi els sentiments, els records...sí.

       UN DIA QUALSEVOL  

Un dia qualsevol foradaré la terra
i em faré un clot profund
perquè la mort m'arreplegui dempeus,
reptador, temerari.
Suportaré tossudament la pluja
i arrelaré en el fang de mi mateix.
Quiti de mots, em bastarà l'alè
per afirmar una presència
d'estricte vegetal.
L'ossada que em sustenta
s'endurirà fins a esdevenir roca
i clamaré, amb els ulls esbatanats, 
contra els temps venidors
i llur insaciable corruptela.
Alliberat de tota turpitud,
sense seguici d'ombra,
no giraré mai més el cap
per mirar enrera.

      _______________________

Aquí veiem un Martí i Pol molt més pessimiste

un Martí i Pol trist, que ens mostra com ja vol

evadir-se d'aquest món, fugint fent un furat al

terre i així amagar-se per sempre, sense mira

mai enrer, en el pasat...el pasat que tan mal li va fer.