Maria Merce Marçal - Poema

Estranya companyia que m’abraces...

Estranya companyia que m’abraces
al punt més alt de l’alta solitud
per on navego amb barques d’alegria
ullpresa d’heura.

T’obres camí en un laberint de runa
que l’aigua escala amb fletxes de tendresa.
L’enforcall de la sal covarà en guerra
l’ou del creixent?

No sé on són els confins del viatge.
La mar és el marjal on grano, oberta
als tretze vents de la terra, amb el cos
florit de lluna.

I hi cerco signes, alfabets d’arrels
per confegir-te un nom que no t’escanyi.
Per bastir-te una casa que no et segui
veles ni rems.

Maria Merce Marçal - Biografia

Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998).

Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d’Ivars d’Urgell (Pla d’Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l’any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d’aleshores publica diversos poemaris, l’últim del quals, Desglaç, recull l’obra escrita entre el 1984 i el 1988. L’escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini.

L’any 1973 és cofundadora de l’editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Va ser membre de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Ramona, adéu - El Feminisme

El feminisme fou una de les grans ideologies que va crear un nou pensament en les dones. Aquestes es varen reivindicar i revolucionar sobre el masclisme, com és el cas d’Espanya que a partir dels anys 60/70 es va crear una conciència feministe popular tan forta que va posa en la corda fluixa al sistema de "l’home al camp i la dona a casa" que aleshores hi havia.

Dins de Ramona, adéu es troben símbols i referències a aquest aixecament de la dona davant la opresió del mascle, tot i que també ens fa mostra dels posteriors tractes i esdeveniments que varen ser la base d’aquesta ideològia mai vista fins aleshores. Cronològicament, es comenterà el periode de cada Mundeta referent a aquest tema:

La Mundeta àvia, una dona feble, inconsient, i que fins i tot ens deixe contraveure serts punts d’infantilisme massa tardí, és una dona que sent com amb el casament nouvingut, s’oprimeix en ella mateixa i en el seu entorn, un casament forçat i que ni li va agradar, però que ho havia de fer. El seu marit és un home de l’època clarament, amb unes conviccions marcades sobre el què és la dona i el paper que juga a casa. Aquest tracte que té l’home amb la Mundeta àvia l’angoixa terriblement, fins al punt de que s’enamora temporalment d’un altre home (quelcom molt mal vist en l’època.)

La Mundeta mare és la que més ho pateix. Vivint una guerra al seu devant, sent com la seva vida s’enolta a l’autoritat dle seu marit, en Joan, aquest que és un personatge molt estereotipat, mostra una mentalitat cent pe cent masclisme i autoritària, una mena de dictador matrimonial. Obliga a la Mundeta mare a no tenir pensaments i ideologies pròpies, sense intersos i creant d’ella una persona amb una ment nula i buida, i així la transforma en una esclava de la seva persona. Això derrer es mostra en la part de l’obra on la Mundeta Mare busca desesperadament el seu marit, sense pensar que ni tan sols el deu estimar. Una de les frases que mostren la represió que té la Mundeta Mare és: “La kati també volia que jo hi anés, però a en Joan no feia massa gràcia, deia que si em deixava veure gaire, a la llarga el comprometreria.” On es veu com en Joan no deixa a la Mundeta mare crèixar el seu sentiment feminista. 

La Mundeta filla és la jove esperança del futur feminisme, en la seva generació s’hi posen unes espectives enormes, ja que una vegada passada l’etapa opresora del franquisme, a ella li toc crear de la imatge de la dona una imatge forta, que pot i a superat complicacions diverses. La Univesitat on ells estudia és on crèixen aquestes ideas prefeministes, la gent, els amics, l’ambient i sobretot el Maig del 68 fan pujar com l’escuma el sentment de la dona cap a una reivindicació de la igualtat del gènere. Aquesta llibertat concedida a la Mundeta filla en aquesta època es mostrada basicament en la Universitta, i una de les grans frases feministes de l’obra, tot i que no ho sembla degut al seu erròni i prematur context que se li dóna, és  "Jo sóc la meuca de la Universitat"- diu l’Anna, això mostra que la llibertat de la dona a estat publicament acceptada.

Rainer Maria Rilke - Poema

Final

La muerte es grande.
Somos los suyos
de riente boca.
Cuando nos creemos en el centro de la vida
se atreve ella a llorar
en nuestro centro.

En aquest poema Rilke ens intenta mostra la poca importància

que tenim devant en la vida devant la mort, que som èssers que ens

creiem el centre del món i que tot perdurarà per sempre, però

quan girem la cantonda i ens trobem la mort sobtada, aleshores tota

la nostra idea que tenim construida de nosaltres mateixos cau

i llavors morim i tot acaba.

 

Rainer Maria Rilke - Poema

Vivo mi vida en ondas crecientes
que se tienden sobre las cosas.
La última acaso no llegue a trazarla,
pero voy a intentarlo.

Giro en torno a Dios, la torre antigua,
llevo milenios girando;
y aún no sé si soy alcón o vendaval
o un grandioso canto.

 

He escollit aquest poema ja que mostra clarament

l’angoixa que sent l’autor en el seu sentit de la vida,

mostra com dóna voltes entorn quelcom que no sap si

existeix, que no sop si ho trobarà. Ens diu que està pler de

dubtes, de preguntes sense respota que li provocan una tensió i

confusió molt fortes.

Rainer Maria Rilke - Biografia

Poeta i novel·lista austro-germà nascut a Praga en 1875 .

La seva infància va transcórrer en un mitjà familiar ple de conflictes. En 1896, després d’abandonar l’escola militar per problemes de salut, va prendre cursos de literatura, història de l’art i filosofia en les Universitats de Munich i Berlín. Dedicat de ple a la literatura, va viatjar per diversos països d’Europa, va travar amistat amb importants intel·lectuals i va sostenir tormentosos romanços que mai van omplir les seves expectatives. Quan va fixar la residència en Paris en 1902, ja era reconegut com el més important escriptor en llengua alemanya. Allí va publicar obres importants com "Nous poemes" 1907, "Réquiem" 1909, i la novel·la "Els quaderns de Malte Laurids Brigge" 1910 . La primera guerra mundial ho va sorprendre en Munich on es va veure obligat a prestar serveis com oficinista. En 1919 va assolir establir-se a Suïssa i va acabar les famoses creacions "Triaries de Duino", "Els sonetos a Orfeo", "Gong" 1924 i "Mausoleu" 1926 . Víctima de leucèmia, va morir a Suïssa al desembre de 1926. 

Dolors Miquel - Biografia

 Dolors Miquel

Vaig néixer a la ciutat de Lleida l’any 1960, en un entorn idíl.lic i d’una gran felicitat. Als 6 anys, gairebé al mateix temps que era expulsada d’aquest paradís, vaig descobrir el paradís de l’escriptura: recordo perfectament el primer text que vaig escriure i l’efecte que produïren les paraules sobre mi.
La meva família era un lloc on l’art i la cultura eren completament inexistents i on no tenien ni cabuda ni importància ni llibres, ni discos, ni pintura, ni teatre, ni cine, ni folklore, ni dansa.., ni res que s’hi assemblés. Aquest fet va ser trascendental per a la meva escriptura i va marcar aquesta desviació insòlita que patien en mi l’anar de les generacions de la carn. D’aquests moviments subtils han nascut , entre d’altres moltes coses, tots els meus llibres.

Dolors Miquel - Poema

XIQUETES ENAMORADES

Quan lo frred burxa la pell,
no hi ha filla res millor
que tenir un amant bell
que et sapo donar calor.


Pobres verges lleidatanes,
l’església les ha capat,
si el forat se’ls obre amb ganes
s’hi posen esparadrap.

En aquest poema ens diu que només les noies enamorades senten

una sensació de amor, de calor i de passíó dins el cor, una sensació única.

També fa referència a  les pobres mongues lleidetanes que van tan desesperades

per trobar un amor, que s’han de tapa l’entrecuix amb esparadrap.

Dolors Miquel - Poema

KOM

Com més m’allunyo de mi,
més sé qui sóc.
Com més m’allunyo, més em perdo
més em recupero.
Com més me’n vai fora de mi
més endins em trobo.
Com més m’enterro en l’oblit,
més em recordo i em tinc.
Com més desconec el  conegut
més m’abraço l’abisme i el buit.
Com més travesso els límits imaginats,
més espai tinc, més camins sóc.
Com més nego l’evidència de l’anàlisi
més em dibuixo, m’aparec.
Com més em travesso els límits
més m’abasto i em sorprenc.
Com més em moro de mi
més em visc i més em neixo.
Com menys em tinc,
més em posseeixo.

Aquest poema és un molt especial dins de la col.lecció de Dolors Miquel

mostra un poema ple de contradiccions ja que despres del com sempre

siu quelcom contradictori a lo anterior. Menys en els dos derrers versos;

"Com menys em tinc,
més em posseeixo."

Enric Casassas - Biografia

Enric Casassas (Barcelona 1951).

Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

Enric Casassas - Poema

JO

Menjo sol tot l’hivern 
t’abraço 
camino aquest carrer 
t’abraço 
m’enfonso en el no res 
t’abraço 
compro un encenedor 
t’abraço 
de nit em crec que et veig 
t’abraço 
potser vol entrar vent 
t’abraço 
passo calor fa fred 
t’abraço 
ni t’abraço ni no 
t’abraço 
discuteixo amb infants 
t’abraço 
m’aturo pel camí 
t’abraço 
escric qualsevol vers 
t’abraço 
em desperto obro els ulls 
t’abraço 
m’escapo de l’infern 
t’abraço 
no sé com perquè sí 
t’abraço 
begut i buit i encès 
t’abraço 
no et podré abraça més 
t’abraço 
l’abraç meu et fereix 
t’abraço 
me’n vaig et dic adéu 
t’abraço 
estic aquí no ho veus 
t’abraço 

Aquest atípic poema és uns dels més espceials que e tobat de Casasses.

La seva forma sembla que sigui lo més important i resaltant, peró alhora

d’analizar el missatge t’en adones de la seva atipicalitat, un poema

molt individualista a simple vista, peró que mostra un gran sentiment cap a una altre persona

i expresa el gran cor del autor.

Enric Casassas - Poema

LES PRESONS NATURALS 

Quan he clavat els colzes a la taula 
i m’he agafat les mans entreficant els dits 
amb força, que m’he sentit els ossos, 
he tingut por 
de la meva platja, 
he pujat a una barca, 
m’he posat a remar, 
he fugit, 
cap a mar

E escollit aquest poema ja que el seu contingut m’ha agradat força,

no tan sols la forma, sinó quelcom més profund; el seu missatge.

Potser jo, des de la meva humil interpretació, no e encertat a la diana,

però el que jo n’extrec d’quest poema és que avegades les presons

més desoladores i trsietes som nosaltres mateixos, som nosaltres mateixos qui

ens tanquem en els nostres paranoics pensaments individualistes, el "jo" avegades

pesa massa i ens comporta a una bona i precisa mort.

 

Fernando Pessoa - Biografia

Fernando António Nogueira Pessoa (Lisboa, 13 de juny de 1888 — Lisboa, 30 de novembre de 1935).

Més conegut com Fernando Pessoa, va ser un poeta i escriptor portuguès.

És considerat un dels majors poetes de llengua portuguesa, a un nivell comparable al de Luís Vaz de Camões. El crític literari Harold Bloom el va considerar, al costat de Pablo Neruda, el poeta més representatiu del segle XX. Per haver viscut la major part de la seva joventut a Sud-Africa, l'anglès també té un destacat paper en la seva vida, amb Pessoa traduint, escrivint, treballant i estudiant l'idioma. Va tenir una vida discreta, en la qual es dedicà al periodisme, a la publicitat, al comerç i principalment, a la literatura, on es desdoblà en diverses personalitats conegudes com heterònims. La figura enigmàtica en la qual es tornà, movimenta gran part dels estudis sobre la seva vida i obra, a rel del fet que és un dels majors autors de l'heteronímia.

Morí de problemes hepàtics als 47 anys a la mateixa ciutat que el va veure néixer, essent la seva ultima frase escrita en llengua anglesa: "I know not what tomorrow will bring... ".

Fernando Pessoa - Poema

POEMA XXIX

No soy igual en lo que digo y escribo.
Cambio, pero no cambio mucho.
El color de las flores no es el mismo bajo el sol
que cuando una nube pasa
o cuando entra la noche
y las flores son color de sombra.
Pero quien mira ve bien que son las mismas flores.
Por eso cuando parezco no estar de acuerdo conmigo
fijaros bien en mí:
si estaba vuelto para la derecha
me volví ahora para la izquierda,
pero soy siempre yo, asentado sobre los mismos pies.
El mismo siempre, gracias al cielo y a la tierra
y a mis ojos y oídos atentos
y a mi clara sencillez de alma.

E escollit aquest poema ja que el missatge final que deixa

és un dels que més m’han agradat, el missatge de dir que les

coses es poden veure des de molts punts de vista,

des de molts ulls de moltes persones,

però que la realitat és la realitat, tal i com existeix.

I fins hi tot hi ha gent que canvia els seus punts de vista per l’opinió

pública, i axiò és quelcom que molesta a Pessoa.

Fernando Pessoa - Poema

Esto

Dicen que pretendo o miento
En cuanto escribo. No hay tal cosa.
Simplemente
Siento imaginando.
No uso las cuerdas del corazón.

Todo cuanto sueño o pierdo,
Que pronto cae o muere en mí,
Es como una terraza que mira
Hacia otra cosa más allá.
Esa cosa me arrastra.

Y así escribo en medio
De las cosas no junto a mis pies,
Libre de mi propia confusión,
preocupado por cuanto no es.
Sentir? Dejemos al lector sentir!

En aquest poema Pessoa fa una crítica a aquells

que diuen que els seus poemes són buits d’autèntic contingut personal,

és a dir, que els seus poemes han sigut escrits per tan sols donar-se a conèixer

per crear una falsa imatge de gran poeta, però de fet això no és pas aixi.

Pessoa sent com un fill cadasqun dels poemes que escriu,

i fins i tot moriria per ells.

 

Pere Quart (Joan Oliver) - Biografia

Joan Oliver

Conegut pel sobrenom de Pere Quart, amb el qual signa les seves obres. Poeta, dramaturg, narrador, traductor i periodista.

És considerat un dels poetes catalans més importants del segle XX. La seva poesia ha estat vista com la més original de totes. El seu primer recull poètic, Les decapitacions (1934), avança el que serà després la seva poesia: àgil, anecdòtica i atreta pel realisme, reflex de la traumàtica experiència de la guerra civil espanyola i l'exili, amb una visió del món desolada i escèptica. Provinent d'una família de la burgesia industrial, cofundador del Grup de Sabadell, amb Francesc Trabal i Armand Obiols, manté com a escriptor un estil marcat per la ironia contra les convencions. Com a traductor, rep a la dècada dels cinquanta, el Premi del President de la República Francesa per la versió d'El misantrop, de Molière. L'any 1970 és distingit amb el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. A la dècada dels vuitanta rep els premis Ciutat de Barcelona, Josep Maria de Sagarra de Traducció i el de la Generalitat de Catalunya de poesia. Però fidel al seu inconformisme i a la seva actitud crítica, rebutja la Creu de Sant Jordi.

Va ser membre i Soci d'Honor de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.

Pere Quart - Poema

Vacances pagades

He decidit d'anar-me'n per sempre.
Amén.

L'endemà tornaré
perquè sóc vell
i tinc els peus molt consentits,
amb inflors de poagre.

Però me'n tornaré demà passat,
rejovenit pel fàstic.
Per sempre més. Amén.

L'endemà passat l'altre tornaré,
colom de raça missatgera,
com ell estúpid.
No pas tan dreturer,
ni blanc tampoc.

Emmetzinat de mites,
amb les sàrries curulles de blasfèmies,
ossut i rebegut, i lleganyós,
príncep desposseït fins del meu somni,
Job d'escaleta;
llenguatallat, sanat,
pastura de menjança.

Prendré el tren de vacances pagades.
Arrapat al topall.
La terra que va ser la nostra herència
fuig de mi.
És un doll entre cames
que em rebutja.
Herbei, pedram:
senyals d'amor dissolts en la vergonya.

Oh terra sense cel!

Però mireu-me:
he retornat encara.
Tot sol, gairebé cec de tanta lepra.

Demà me'n vaig
-no us enganyo aquest cop.
Sí, sí: me'n vaig de quatre grapes
com el rebesavi,
per la drecera dels contrabandistes
fins a la ratlla negra de la mort.

Salto llavors dins la tenebra encesa
on tot és estranger.
On viu, exiliat,
el Déu antic dels pares.

______________________________________

En aquest poema es veu com l'autor ens mostra una infeliçitat

 per quelcom que li ha marcat,que vol fe desaparèixer

així que decideix marxar,

fugir, i deixar enrere allò l'obsessiona

de una manera destructiva, però alhora ens fa xocar

amb el fet de que tornarà d'allà on va vindre,

però que més tard fugirà de nou.

Aleshores ens va describint que és allò que l'engoixa

que el fa sentir buit, malament.

I ja amb una clara soledat, ens diu

 fugint de quatre grapes, com un nen espantat

ho deixerà tot, i anirà  a un nou món,

un lloc on ell hi pertany.

 

Pere Quart - Poema

Cançó explícita

Tant el llibre com la rosa,
tant la lluna com el sol.
Les albades amb alosa
o les nits amb rossinyol.
Tant l'amada, que no gosa,
com l'amant, que tot ho vol.
Tant la casa com la llosa
per' tu sol...

Vindrà temps que et farà nosa
o et serà de poc consol
qualsevol, qualsevol cosa,
qualsevol.
_________________________________________

Aquest poema ens mostra com l'autor s'està dirigint a algú,

algú que coneix i estima,

ja que ens diu que no importar res del que pugui passar (amb metàfores)

i que més val seguir endevant, que temps de tristó

i infeliçitat vindran.

I que lo millor es deixar passar i fer cor fort, es a dir, aguantar.

Joan Vinyoli - Poemes

TEMPS

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
                    amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
                              i el ping-pong.
                                                     No. No.
Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
                     I me n'alegro.

________________________________________________________

Poema de Joan Vinyoli, que tracta sobre la nostalgia que sent l'autor envers la seva joventut

 ens trasnmetla falta que troba en els moments en que anava a jugar amb els amics, feia jocs de nens

quan encara era un noi incocent, però el" No.No" que despres diu,

ens pertmet veure que de fet no vol tornar a aquella època de la seva vida,

ja que la passió i la rebeldia de la seva joventut el fa fer mal

i ara que ja és madur i adult pot veure que tan sols li agrada recorda aquells temps

i ara és feliç sent com és.

PASSEIG D'ANIVERSARI

Encara hi ha vials per passejar,
però la mort n'ocupa tots els bancs.
Riuen i juguen a saltar i parar
nens atordits al caire dels barrancs.

He fet l'intent d'estar-me dret al pont
que els barracots separa dels jardins.
Ja del delit de fer de tastavins
sols queda el pler de l'aigua d'una font.

Ara camino pel vell casc urbà
mentre viatgen cap als seus destins
els vells amics, les dones i els bocins
del que era jo, de noi, perdut a l'alzinar.

_____________________________________

En aquest poema es veu com l'autor

sent una nostàlgia per quelcom o algun lloc

on de petit hi va viure,és potser, una zona de estiuejar

on va crèixer la seva infantesa.

I ara veu com aquest lloc que tan s'estima s'està

trencant, ensorrant, o potser desapareixent,

i sent una tritesa enorme dins seu.

Joan Vinyoli - Biografia

Barcelona 1914-1984. Poeta. El seu pare va morir quan tenia quatre anys i va viure una infantesa marcada per les penúries econòmiques familiars i la felicitat dels estius passats a Santa Coloma de Farners, paisatge sovint evocat en la seva poesia. Cursà estudis de comerç i als setze anys entrà a treballar a l’editorial Labor, on va exercir càrrecs diversos, fins a la seva jubilació el 1979.

La seva producció poètica pot dividir-se en dues etapes: la primera, que va de 1937 a 1963 i en la qual és fidel al mestratge de Riba i Rilke, és la de formació i consolidació. Està caracteritzada pels constants replantejaments poètics i per la ferma voluntat de construir-se una veu lírica personal.La segona etapa, que va de 1970 a 1984, és la de maduresa i plenitud poètiques i coincideix amb el moment de màxim reconeixement per part de la crítica (premis, ressenyes, lectures poètiques...) i del públic lector.

L’obra de Joan Vinyoli, de gran coherència i unitat, malgrat la diversitat de formes i estils, i elaborada al marge de modes, escoles i tendències, esdevindrà, sobretot a partir dels anys setanta, punt de referència de les noves generacions de poetes, tant pel caràcter original de la seva proposta estètica i del seu univers imaginari com per l’autenticitat i la modernitat de la seva veu lírica.