Enric Casassas

Enric Casassas - Biografia

Enric Casassas (Barcelona 1951).

Poeta. Fill d’Enric Casassas i Simó. La seva obra mostra influències molt heterogènies (de la poesia medieval al surrealisme, passant pel Renaixement i el Barroc). És autor de La cosa aquella (1982, premi Crítica Serra d’Or de poesia 1992), No hi érem (premi Crítica de poesia catalana, 1994), Desfà els grumolls (1994), Calç (1996, premi Carles Riba 1995), D’equivocar-se així (1997, premi Ausiàs Marc de Gandia 1996), Coltells (1998), Plaça Raspall: poema en set cants (1998, premi Ciutat de Palma de poesia 1999), Canaris fosforescents (2001), Que dormim (2002)

Enric Casassas - Poema

JO

Menjo sol tot l’hivern 
t’abraço 
camino aquest carrer 
t’abraço 
m’enfonso en el no res 
t’abraço 
compro un encenedor 
t’abraço 
de nit em crec que et veig 
t’abraço 
potser vol entrar vent 
t’abraço 
passo calor fa fred 
t’abraço 
ni t’abraço ni no 
t’abraço 
discuteixo amb infants 
t’abraço 
m’aturo pel camí 
t’abraço 
escric qualsevol vers 
t’abraço 
em desperto obro els ulls 
t’abraço 
m’escapo de l’infern 
t’abraço 
no sé com perquè sí 
t’abraço 
begut i buit i encès 
t’abraço 
no et podré abraça més 
t’abraço 
l’abraç meu et fereix 
t’abraço 
me’n vaig et dic adéu 
t’abraço 
estic aquí no ho veus 
t’abraço 

Aquest atípic poema és uns dels més espceials que e tobat de Casasses.

La seva forma sembla que sigui lo més important i resaltant, peró alhora

d’analizar el missatge t’en adones de la seva atipicalitat, un poema

molt individualista a simple vista, peró que mostra un gran sentiment cap a una altre persona

i expresa el gran cor del autor.

Enric Casassas - Poema

LES PRESONS NATURALS 

Quan he clavat els colzes a la taula 
i m’he agafat les mans entreficant els dits 
amb força, que m’he sentit els ossos, 
he tingut por 
de la meva platja, 
he pujat a una barca, 
m’he posat a remar, 
he fugit, 
cap a mar

E escollit aquest poema ja que el seu contingut m’ha agradat força,

no tan sols la forma, sinó quelcom més profund; el seu missatge.

Potser jo, des de la meva humil interpretació, no e encertat a la diana,

però el que jo n’extrec d’quest poema és que avegades les presons

més desoladores i trsietes som nosaltres mateixos, som nosaltres mateixos qui

ens tanquem en els nostres paranoics pensaments individualistes, el "jo" avegades

pesa massa i ens comporta a una bona i precisa mort.